1- ULLADA AL CEL. SEMPRE DOL ANAR-SE D’AQUESTA TERRA

 

Aquesta vesprada alce els ulls a la tardor;

potser l’última tardor que veig des de ma casa;

potser l’última mirada que llance a l’infinit,

on prompte em reuniré més enllà dels núvols grisos de la meua aflicció;

dels seus passadissos lluents de llum de pau, buits al cel, de la senda

de color rosa que incita a prendre-la i fa menys intens l’adéu a aquest home de la terra que avui, embadalit, mira cap al cel.

 

El camp que escodrinye i observe tan verd ja dins de la primavera.

 

La terra que vaig llaurar amb les meues mans i que vaig suar junt al meu pare que, com a bon valencià, cadascun dels colps de lligó el donava pel

seu fill, i sempre eixint avant, plantant verdures i cuidant els tarongers.

 

L’alqueria, la cisterna, tibar la corda per sostreure del pou aigua caiguda del cel, i el grinyol de la corriola, tan senzill i familiar, i la mare portava

la casa i ajudava a les labors del camp, mentre jo donava garrofes i alfals al burro i al cavall; també era ella la que estenia la roba en les rames

d’algun arbust ja de fulles pelat.

 

Avui mire aquest paisatge verd del meu volgut poble;

pot ser l’últim colp d’ull, perquè m’han dit que Déu em crida.

 

I en la franja rosa dels núvols estenc els meus millors records,

els amics, els amors pels quals el cor ha palpitat, els meus mestres,

els meus jocs al carrer, i les vesprades de pluja al costat de la llar tots plegats, esperant la caiguda de la nit i el ressorgiment esclatant d’un sol matiner.

 

I en els núvols grisos sent el dolor de la meua hora, la seua pèrdua, la meua terra,

i en els buits lluents veig les portes d’una altra dimensió que em lleva la por,

i en la verdor dels camps del meu poble veig l’ànima de les persones honestes.

 

Pot ser que em mora demà… D’aquesta terra, sempre dol anar-se’n un demà.

 

 

 

 

2- BUIT, A LA MATINADA ET BUSQUE

 

 

Buit. Mire al cel i vull deixar el cap buit;

la seua informació ordenant-se per a un nou començament;

els pensaments classificant-se per a establir l’harmonia mental,

i al final, en el silenci de l’entorn des d’on contemple aquesta terra,

entendre la bellesa que es brinda als meus ulls.

 

La bellesa natural d’aquell cel on a l’home no se li deixa ficar la mà;

la bellesa de la tranquil·litat d’aquesta terra que, per fortuna, pocs aixafen,

i cenyit en el buit de la meua ment solte els sospirs del teu amor,

 que encara

reposen en el fons del meu cor en eixe cel daurat com la teua llum.

 

Complaent-me amb el silenci no vull tornar la mirada arrere a la ciutat,

i a l’infinit es despleguen els meus desitjos,

i el meu cos emocionat els sent i tremola,

al bategar del meu cor que encara et sent a pesar de les capes del temps;

a pesar de les fulles d’amor cremades en la meua desesperació,

a pesar que te’n vas anar sense donar-me almenys aquell últim bes.

 


 

 

 

3- DES DE LA MEUA FINESTRA MIRE LA SENDA

 

Des de la meua finestra mire la senda que no puc prendre.

 

La senda daurada per on va discórrer la meua

 felicitat,

que jo prenia quan anava al camp amb el meu pare,

 a ajudar-lo a sembrar;

que prenia per a anar a l’escola i fer complir

 el somni dels meus pares,

el meu saber, que prenia per a veure la meua núvia, perdre’ns entre els matolls i amar-nos a la voreta

 de la mar.

 

La senda, en fi, que em va veure créixer i que

quantes vegades li contava les meues coses

 al caminar!

 

Des de la meua finestra mire el cel que està un poc

 més trist que ahir:

 

El cel moradenc que comparteix el meu sofriment

 i plora quant jo li plore;

el cel a espais daurats que m’ infondix joia

 i es decora quan jo ric;

el cel que trona amb mi quan jo li retrone i ell

 em recorda que no estic a soles.

 

Des de la meua finestra no han de dir-me com és

 la senda, la conec.

 

Des de la meua finestra no han de dir-me com és

el firmament, som amics.

 

 

5- LA VIDA EN BLAU

 

Blava és la pedra que alberga la mar,

els ulls cel,

els pensaments nets,

la pau del fons marí.

 

Si blau és baixar al fons marí.

Si blau és navegar pels clars pensaments,

blava és la vida del xiquet,

blau és el nàixer de l’esperança,

blau és el caminar sincer,

blau és morir enrotllat en la pau.

 

Blava és la pedra que porta la puresa,

els cors tendres,

els justiciers ètics,

els inquiets per la igualtat.

 

Si blau és donar la mà a l’amistat.

Si blau és sostraure la major essència de l’ésser.

Si blau és ser just amb els altres,

blava la meua sang correrà per les meues venes.

 

 

  

 

6- FILANT PENSAMENTS EN LA NIT

 

Confosa la nit amb l’arena,

les crestes de les ones bromera dels pensaments,

la profunditat de la nit regne dels silencis,

i el pes de la soledat xafant les vostres ànimes,

que troben amb el murmuri de la mar

 la seua explicació,

que endevinen amb el moviment de les ones

 la seua agitació,

i al rastre de l’aigua arrossegant mar endins

el seu destí.

 

Unida la nit al mar en el seu profund horitzó,

l’estime com la meua ànima s’uneix a la teua

en la distància,

com el meu alè murmura amb el teu tan junts

 i a la vegada tan lluny,

com el meu horitzó i el teu es miren,

es mosseguen i se separen.

 

Morint les ones en trencar les aigües

en la mateixa voreta,

l’escolte com la paraula que s’uneix a la teua

dient-nos molt sense parlar,

com la ferida que sagna com la teua

arrossegant-nos l’onatge poc a poc,

com el morir dels meues impedimentes

 que són les teues en cada batre de l’ona morta,

 i en la mateixa voreta et revisc en el meu cor

 com tu em prens en la distància.

 

 

 

 

7- ESCLAT EN LA NIT. PREU DE LA LLIBERTAT

 

El camp es va tenyir de negre,

les veus dels condemnats xisclant la seua llibertat;

les seues veus no poden callar perquè callar era

 morir,i callar no era viure.

 

Els fusells van vomitar el seu foc;

el foc de la mort a la llibertat de pensament,

i els cossos, ferits de mort, van caure al sòl,

doblant-se testarruts per viure morint.

 

Com si el cel haguera sentit els crits!

 

Com si Déu s’haguera despertat!

La nit es va tornar més negra entre les ombres

callant;

el mateix cel obrint-se, forta llum, de soca-rel,

 mostrant la seua ferida;

la pluja va caure damunt del camp on morien

 els cossos de la llibertat,

i així va continuar tota la nit plorant sense parar.

 

El camp es va pintar de negre.

 

El cel en la negra nit va mostrar el llampec

de la seua ferida.

 

El poble es va menjar a mossos la seua llibertat

mossegant la seua pròpia ràbia amb el

sofriment de la mort.